LES  SABATES

Aquell últim any havia estat una prova de foc per a la Sra. Enriqueta. Acostumada a la seva malaltia i a tenir-ne prou cura per no empitjorar, poc esperava que la diabetis li donés aquell revés a la seva existència.

Onze mesos abans l’havien sentenciada amb el què feia anys que temia per sobre de tot : l’amputació del peu esquerre.

De primer no podia fer-se’n al càrrec. Tot esdevingué massa vertiginós i no ho portava bé ni en volia parlar. Tota una vida d’independència lluitada a pols i de coqueteria innata, esmicolades en la safata d’un quiròfan asèptic d’emocions.

Passat l’impacte inicial i els primers mesos d’adaptació va començar a omplir els seus dies de noves il·lusions. Va aprendre a pintar aquarel·les, a omplir les tardes del dijous jugant a cartes amb les amigues... però, per sobre de totes les coses... va encetar una afició solitària i plaent.

Des de la tribuna del seu menjador abastava d’ample a ample el tràfec de l’avinguda, l’anar i venir dels seus vianants i els seus costums rutinaris fins a aprendre’s de memòria els horaris dels veïns dels edificis propers.

En passaven moltes de persones al llarg del dia per davant del finestral, però hi havia un home de mitjana edat, que era de tots el què més interès li despertava.

“El curiós” l’havia anomenat. I no tan sols per la peculiaritat que li produïa a ella veure la seva actitud, aquell posat seriós que no combinava gens amb el seu caminar despreocupat i aire desdenyós, sinó també perquè se li notava que era tafaner de mena. Cada cop que veia alguna situació especial, treia el mòbil de la seva butxaca i en feia una o vàries fotografies. Era el que més el divertia d’ell.

Possiblement, el reguitzell d’instantànies d’aquell mòbil era una de les millors col·leccions de fets estranys dels encontorns.

Una tarda, mentre el va veure fotografiar alguna cosa que ella no aconseguia discernir, va tenir la gran idea. De cop, tot quadrava. Una frisança i un reviscolar la van fer regirar-se a la cadira de rodes.

Portaven un any a l’armari els parells de sabates ben arrenglerats i enllustrats, amb la sensació incòmoda de veure que el parell dret s’anava envellint i en canvi l’esquerra seguia agafant pols dia rere dia dins el sabater.

Li costava desprendre’s d’ells. Hi havia pensat llargament. Eren bons, de pell d’una qualitat excel·lent i era un malbaratament abocar-los a les escombraries.

N’era conscient en el fons, de que no servia de res guardar-les, però algun cop les havia tret del sabater i l’invaia una sensació de malestar al veure només una sabata de cada model. Visualment l’impactava i acabava sempre aparellant-les altre cop, com si així la vida fos més equilibrada.

Aquella tarda però, no va sentir cap mena de mal averany a l’obrir el calaix i treure’n les que més apreciava. L’una, la negra, soferta i còmode, que va comprar-se per sobrepassar el dol del seu difunt marit. L’altra, forrada elegantment de ras gris perla, l’havia estrenat per la boda del seu únic fill.

No volia un final de fons d’armari per a elles, mereixien emergir d’aquella dissort d’una forma victoriosa i va esbossar un somriure sorneguer que feia temps que no visitava les seves faccions.

Inusitadament tot eren presses: treure’n la pols, buscar una bossa per entaforar-les… La cadira de rodes afinava lleuger el motor amunt i avall del pis.

Neguitosa, va baixar per l’ascensor. Un cop al carrer va travessar a l’altra vorera, la que tants moments d’entreteniment li regalava i sobre l’ampit de la reixa del que havia estat la casa dels Mussons va deixar les dues sabates. Primer de cara, després buscant el millor perfil, fins que li va semblar que havien quedat perfectes.

Confiant que cap ximple desinflés el seu petit homenatge, va retornar rere els vidres del menjador a esperar la tornada del curiós.

Així que va veure com tombava la cantonada, un pessigolleig li omplí l’estómac.

Com no podia ser d’altra manera, el que no havien percebut altres ulls indiferents que havien passat uns minuts abans pel mateix indret, les sabates no van passar per alt al curiós.

Emocionada, va veure com rebuscava entre les butxaques dels seus pantalons mentre es mirava l’escena una i altra vegada fins que, impulsivament, va començar a prendre instantànies d’aquell intrigant succés que no arribava a comprendre.

Desprendre’s d’elles havia valgut la pena. Un sacrifici ben amortitzat que aportavaa les sabates un digne final aclaparat de flaixos i una utilitat que mai haurien aconseguit.

A partir d’aquell dia va decidir sortir més al carrer i passejar cada tarda a l’hora que solia fer-ho  ell, amb l’esperança que algun dia es fixés en la sabata que portava per apaivagar ambdues curiositats: la d’ell, per saber d’on havien sortit les sabates fotografiades i la d’ella, per saber perquè les retratava.