Com si plogués

L’Armand entra a l’habitació de la Laura carregat amb un quadre sota el braç i una rosa de paper a la mà. S’asseu sigil•lós a la cadira que hi ha just al costat del llit i deixa recolzada la pintura sota la taula plegable. Agafa la mà de la Laura, que jau amb els ulls tancats i la respiració profunda, i posa la rosa de paper fúcsia sobre el seu pit. L’observa llargament fins que li fa un petó als llavis que la desperta. La Laura s’entrega al petó i li estreny la mà.  —Bon dia, dolç cavaller... 
—Bon dia, princesa! Avui és el nostre primer Sant Jordi junts, què voldràs que fem?
—No ho sé, estic cansada… 
—Descansa tot el matí si vols, que a la tarda sortirem a passejar. He sentit a dir que plourà, serà perfecte. Podríem fer un passeig per la Devesa, jo t’aixoplugaré amb el paraigua i tu m’agafaràs de bracet. Duràs posat el vestit blanc de sílfide i caminarem a pas lent. Pel camí esquivarem bassals de fang i jugarem a endevinar el silenci dels arbres. Tu t’escaparàs per abraçar-ne un, el teu. Com sempre, primer li demanaràs permís per fer-ho i, riallera, em diràs que estava trist perquè feia dies que no l’anaves a trobar. Jo faré veure que em poso gelós: «Què té aquest plàtan que no tingui jo? És més alt i més robust, potser?». Amb la llum del teu somriure s’encendran tots els fanals en caure la tarda. Quan arribem al capdavall del passeig i em diguis que et fan mal els peus de tant caminar, et descalçaré les sabates d’agulla que et fan la guitza. Llavors, amb els peus nus i blancs arrencaràs a córrer i jo t’empaitaré amb el paraigua i les sabates a la mà fins al davant de l’església. Ens asseurem als últims graons i allà, ben arrecerats, farem l’amor com si fóssim dos amants furtius enmig de la tempesta. Què et sembla?
—Em sembla que ets un poeta de bragueta, tu! —se’n mofa la Laura, que li brillen els ulls i li fa una clucada lenta i delicada. D’una revolada s’obre la porta i entra la infermera amb una carpeta a les mans.
—Mi-te’l, l’Armand, que no és a la seva habitació... Va, parella, que hauríeu de triar el dinar d’avui.
—Avui voldrem que ens duguin al llit un bon plat de gambes de Palamós i una copeta de Bufa Núvols, denominació d’origen de l’Empordà —demana ell amb veu solemne—. Hem de celebrar el nostre Sant Jordi! 
—Sí, és clar, ja hi comptava! —li segueix la veta la infermera, que discretament deixa els papers del menú damunt la taula i amb una mirada de complicitat s’esmuny de pressa cap al passadís.
L’Armand s’aixeca per ajustar la porta i fa sonar «Si anessis lluny» al reproductor del mòbil mentre acarona la cara pàl•lida de la Laura que reprèn el son…
Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí. 
I, quan ella ja dorm, destapa el quadre que ha amagat sota la taula. Amb cura, el penja al costat dels altres, ordenats des del primer dia que es van conèixer a l’hospital fins a la posta de sol al cap Sunión del diumenge passat. El Passeig sota la pluja hi llueix amb una força invicta. S’acosta a poc a poc a la Laura i li xiuxiueja: «Hi estem bé en aquest hotelet, eh, reina?». Amb la mirada ressegueix una per una les seves pintures i sent com si plogués dins el seu cor un instant fugisser de felicitat.