EL CAMÍ DEL SILENCI

 

Quantes vegades no hem volgut estar sols, aïllar-nos del món, que ens deixin en pau, passejar-nos en solitari per camins i racons de silenci i reclusió... Segurament han estat moltes les vegades, algunes amb més èxit que d'altres. Però ens hem preguntat mai què ens mou cap a aquest estat? Ens hem preguntat mai per què cerquem un espai d'aquestes característiques, quan el que és habitual és que aquest espai es produeixi de manera natural? Només cal mirar el nostre entorn, els arbres, les plantes, els animals, el rierol, la mar, la muntanya, el vent, la pluja... Tot viu, neix, creix i es transforma en la soledat i el silenci, i en canvi nosaltres fem grans esforços per trobar un espai, un temps, uns instants de calma, de serenitat, de pau, de soledat, de tranquil•litat; un moment per aïllar-nos dels sorolls que ens pertorben.

Quan aparentment sembla que hem aconseguit aquest estat és quan ens adonem de tot el que ens acompanya; la família, la cultura, les nostres creences sobre el que està bé i el que no, la ideologia, el que possiblement pensen els altres de nosaltres, la nostra pròpia idea de nosaltres mateixos. Cada passa que fem porta una lectura del món, un conjunt de conceptes que s'entrellacen com una malla, limitant-nos com no podria ser d'una altra manera. És com si amb els nostres sentits, amb el nostre pensament, llencéssim una xarxa sobre la realitat, una xarxa teixida a mà per cadascú de nosaltres, a base de records, patiments i alegries, com si capturéssim una percepció, una manera de veure les coses, de sentir-les, de gaudir-les o de patir-les. I evidentment, mentre passegem amb aquesta xarxa no estem sols, no podem estar tranquils, serens i en pau. Aquesta xarxa s'activa a cada moment, inclòs quan estem en silenci, i només ens permet una lectura reduïda del que es mostra davant nostre. Una lectura que ens porta a contradiccions, pors, sospites, agressivitat, actituds egoiques. I són molts els interessos socioeconòmics i polítics que tenen com a fita ajudar-nos a teixir aquest entramat i contribueixen a oferir-nos argumentacions fonamentades en base a estereotips compartits i alimentats per desitjos de plaer i satisfacció. Ens volen aïllats però atrapats per la xarxa conceptual que ells mateixos s'han encarregat de construir a la teva mida, en la mesura que ets víctima de les teves suposades necessitats, i és d'aquesta forma com aquests interessos poden satisfer els seus propòsits de poder, control i dominació sobre la llibertat individual.

En definitiva, estar sol/a vol dir trobar-te amb un ésser un tant desconegut, fràgil, vulnerable, desproveït d'una idea de si mateix i en comunió amb el silenci, un silenci que va més enllà del so de les paraules, un silenci que silencia també les imatges preconcebudes de tot i de tothom, que es mou al marge de l'entramat de necessitat-desig promogut molt especialment en la nostra societat de consum. Estar sol vol dir néixer a cada instant, mirar amb els ulls d'un nadó que encara no ha començat a teixir la seva xarxa de pensaments, que desconeix el significat de les paraules més simples i que no pot estar aïllat del món perquè pertany al món i d'ell en depèn la seva supervivència. Soledat i aïllament doncs, són paraules d'entrada sense equivalència.

Ens podem preguntar si és possible desprendre'ns d'aquesta xarxa? Però abans hi ha altres preguntes per formular-se. Som capaços de renunciar a la conceptualització que hem adquirit dels nostres mestres i mentors al llarg dels anys? Som capaços de renunciar a l'ordenació del món segons un conjunt de creences adquirides també de la nostra cultura, religió o família? Som capaços de renunciar a la seguretat que ens dona tenir-ho tot controlat i esquematitzat en el marc dels nostres paràmetres particulars? Som capaços de renunciar a allò que un altre dia ens va sembla plaent per obrir-nos a noves experiències? Són preguntes que només es poden respondre en la soledat de cadascú de nosaltres i de cadascú de nosaltres se’n desprendrà una veritat. Una veritat que segurament no estarà allunyada d'una visió de l'ésser humà en comunió amb els altres éssers humans i la natura.

En un món convulsionat per idees i creences que pretenen generar diferències insalvables entre els éssers humans, no quedar atrapat en aquesta xarxa és tot un repte per a qualsevol persona, també per a aquells que han obert camins de consciència. Si la soledat no es converteix en un espai de consciència que es pot practicar en companyia o solitud, si no s'entén com una porta oberta a la reconciliació amb els altres i amb un mateix, un espai de no diferència on pots reconèixer el dolor dels altres com a propi i d'on només pot néixer amor i gratitud, no parlem de soledat. La soledat és segurament l'espai on neixen les paraules sinceres, aquelles que per alguna estranya raó es mouen en llibertat en l'entramat dels nostres pensaments sense ésser jutjades ni prejutjades, simplement surten amb naturalitat; és en la soledat on la paraula recobra el seu valor de nexe, de connexió, de comunió amb l'altre. I això és possible perquè en aquest espai de silenci i soledat ens retrobem amb tota la humanitat.

Ens hem preguntat mai quan aquesta soledat i silenci és pertorbada per la cridòria del pensament únic, acompanyada en no poques ocasions per l'espetec de les armes? Quan això succeeix, molt especialment els infants, però també qualsevol de nosaltres, pot ser víctima de l'aïllament de l'altre, un altre que es mostra alienat del seu propi estat natural com a ésser humà, allunyat del seu propi centre, essència de la creativitat i l'esperança, un altre que construeix murs de diferència entre el que es comú en tots nosaltres, l'espiritualitat humana.

Només ens queda tenir cura i atenció envers aquest estat propi, un estat prenominal que durant segles ha regnat al planeta, del que som fills i filles tots els éssers. Pel que fa al humans, la reparació d'aquest estat és essencial per la nostra supervivència en concordança amb la vida. Cadascú ha de trobar el seu camí, amb les seves pròpies eines, amb senzillesa, mirant de desfer amb molt d'amor cada nus d'aquest entramat.

 

Toni Rocha
Psicòleg, professor de Ioga i membre d'Espais Humans





Publicat en la revista amiga de Kalmaioga