Recents investigacions apunten que les persones tendeixen a defensar els sistemes en què conviuen tot i que aquests siguin injustos. Sembla obvi que el nostre entorn social ens converteix com en éssers socials. Els processos de socialització ja des de la nostra tendra infància ens va convertint en membres de ple dret del sistema en que ens ha tocat nèixer. No sense importants renúncies a les nostres potencialitats i aptituds. Diferents subsistemes com l'educatiu, el familiar, l'empresarial, l'econòmic i el social van modelant la nostra personalitat per fer-la adaptativa a les exigències del propi sistema, això sí, sempre amb el nostre consentiment, constituït aquest últim a força d'amenaces, càstigs, premis i somnis. I aquí estem, temorosos, vivint vides alienes. I malgrat tot, som capaços de defensar el sistema, per molt corrupte i injust que es manifesti. Potser les conclusions d'Aaron C.Kay en el seu article: "On Social Stability and Social Change Understanding When System Justification Does and Does Not Occur", ens donin algunes pistes sobre això. Si ens acostem a la teoria psicològica de justificació de sistemes veurem com les persones que ha produït el sistema tendeixen a justificar el seu ego, justificar també el seu grup de pertinença i en última instància justificar el sistema a malgrat tot. Així doncs, podem dir que existeix una massa acrítica important que es mou en el marc dels paràmetres establerts suportant i acceptant les injustícies que el propi sistema genera, de manera que tendeixen a reproduir-lo. Res més fàcil després dels sacrificis personals que cadascú ha realitzat al llarg de les diferents trajectòries vitals mantenint-se ara acrític, immòbil, aterrit davant els possibles canvis. Però res més difícil alhora davant la crida de l'ésser. Com un pot renunciar al paper que amb tant sacrifici ha anat forjant al llarg de la vida sense saber com ni per què? Com renunciar a la expectatives generades per un sistema fraudulent que canalitza les trajectòries vitals de les persones amb la intenció de reproduir-se una i altra vegada malgrat les seves injustícies?
Les preguntes poden ser moltes, però és el moment sens dubte, de deixar d'anar a la contra per proposar noves alternatives, alternatives personals i socials, alternatives constructives, alternatives diferents que permetin fluir la persona en totes les seves possibilitats d'expressió creativa. Aquí és on neix la responsabilitat de cada un per a la transformació personal i social. Hem assumir-la, per allunyar-nos de les pors que ens paralitzen i afrontar un nou horitzó amb esperança. I el moment és el moment present, ara i aquí, sinó quan?